Adolescents i tecnologies: què ens diu la recerca actual
Article de les doctores Charo Sádaba, Sara Malo i Marta Narberhaus
I Jornada Internacional de Psicologia Digital, Novembre 2025
En els debats actuals sobre adolescència i tecnologies sovint ens movem entre dos pols: la preocupació i la confiança. Entre aquells que consideren que cal protegir els i les adolescents de la tecnologia i aquells que defensen que el més important és acompanyar-los en el seu ús. Avui volem aturar-nos precisament en aquest punt de tensió per plantejar-nos dues preguntes clau: són les prohibicions una solució? I, si no ho són, què vol dir realment educar en pensament crític? La Dra. Charo Sádaba (Universitat de Navarra), la Dra. Sara Malo (Universitat de Girona) i la Dra. Marta Narberhaus (Universitat Autònoma de Barcelona) van abordar aquestes qüestions durant la Taula Rodona sobre adolescència i tecnologia en el marc de la I Jornada Internacional de Psicologia Digital, celebrada en format híbrid els dies 24, 25 i 26 de novembre a l’Institut de Psicologia de la Universitat de São Paulo (Brasil). Les seves intervencions, lluny de missatges simplistes, convergeixen en una conclusió clara: més que prohibir, cal comprendre, acompanyar i educar.
La investigació liderada per la Dra. Charo Sádaba parteix d’un seguiment de quatre anys a joves d’entre 18 i 22 anys de tot l’Estat. Una de les primeres idees que trenca mites és que no existeix “el jove mitjà” en relació amb el mòbil: hi ha sis perfils d’ús, que van des dels moderats i organitzats -els més equilibrats- fins als hiperconnectats, que presenten una activitat elevada en pràcticament totes les funcions del dispositiu. També hi ha perfils vinculats a necessitats específiques, com els socialitzadors, els impetuosos (més propers a apostes i pornografia) o els escapistes, que busquen al mòbil un refugi emocional.
L’autocontrol, encara en desenvolupament en aquest tram de maduració cap a la vida adulta, es revela com a clau: els perfils més regulats (moderats i organitzats) presenten millors indicadors d’ansietat, estrès i depressió, mentre que els hiperconnectats apareixen com els més vulnerables. Ara bé, també hi ha espai per a la cara positiva: els joves organitzats són els que reporten major satisfacció amb el temps d’oci, la família i les amistats.
Davant la pregunta recurrent -“la prohibició funciona?”- la Dra. Sádaba és clara: les dades no donen una resposta universal. En alguns casos de malestar elevat pot ser útil com a mesura temporal, però el camí de fons és maduresa, hàbits i acompanyament. També és important per assegurar un menor impacte negatiu de les pantalles en el benestar el que succeeix fora d’elles: els què practiquen més esport, o els què dediquen temps a alguna activitat o hobby sense pantalles, mostren millors nivells de salut mental.
Benestar digital: més enllà del temps de pantalla
La intervenció de la Dra. Sara Malo va situar el debat en un context més ampli: el benestar digital és molt més que controlar temps de pantalla. Inclou salut mental, física i emocional a l’entorn digital, i depèn tant del que es fa en línia com de com es viu.
Les recerques revisades -incloent estudis recents d’UNICEF Espanya (2021, 2025) i dades del grup de recerca ERIDIQV- indiquen que els i les adolescents amb ús problemàtic mostren més malestar emocional i pitjor integració social. Però, paradoxalment, sembla que la majoria d’experiències digitals que viuen els joves els generen emocions positives. Això obliga a anar més enllà dels debats de“prohibir” vs. “permetre” i parlar de gradients d’acompanyament i de contextualització de les pràctiques. Segons la Dra. Malo, la clau és invertir en la prevenció primerenca basada en dades continuades sobre benestar digital i desenvolupament infantil i adolescent.
En el benestar digital, la percepció del grup d’iguals és un factor especialment potent: sentir-se alineat amb la resta del grup afavoreix estabilitat emocional, mentre que percebre’s “fora de lloc” pot minvar l’autoestima. A partir de les dades d’un estudi longitudinal realitzat per la Dra. Malo, proposa tres pilars per a qualsevol intervenció educativa en aquest sentit: treballar les comparacions socials ajustades, la regulació emocional i la gestió del FOMO i establir normes col·lectives consensuades, com ara els espais lliures de dispositius que permetin la desconnexió digital i la connexió interpersonal “cara a cara”. Tot plegat porta a una conclusió essencial: no cal ensenyar només a desconnectar, sinó a connectar-se d’una manera saludable i significativa.
Educació mediàtica per a tota la vida: models adults i eines accessibles
La Dra. Marta Narberhaus va recordar una evidència que massa sovint s’oblida: vivim en una societat digital, i la participació plena exigeix competències digitals efectives. Per això, més enllà de prohibicions puntuals, el que cal és una educació al llarg de la vida. Des del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC), el programa eduCAC ofereix orientacions i materials divulgatius per fomentar un ús crític i segur dels mitjans. Detectant que molts recursos existents són massa tècnics o llargs, el grup de treball sobre benestar digital de la Plataforma per a l’educació mediàtica del CAC, coordinat per la Dra. Narberhaus i la Dra. Malo, ha creat cinc infografies accessibles, amb recomanacions adaptades a cada etapa evolutiva sobre l’ús responsable de les pantalles. No busquen alarmar, sinó empoderar famílies, docents i infants i adolescents.
El missatge central és que els adults eduquen també amb el seu exemple: acompanyar, supervisar, conversar i establir límits coherents són peces bàsiques perquè, quan arribi el moment, els i les adolescents puguin exercir autonomia en els entorns digitals amb criteri propi.
Pensament crític: l’antídot que no s’improvisa
La sessió va tancar reflexionant sobre què significa realment educar en pensament crític digital. No és només analitzar informació, sinó entendre com funciona l’ecosistema tecnològic i participar en la vida social d’una manera activa i responsable. El pensament crític, recordaven les ponents, s’aprèn en la relació: amb famílies que escolten, escoles que dialoguen i projectes que donen veu als i les adolescents.
Cap fórmula universal, però sí principis clars
Si una idea travessa totes les intervencions, és aquesta: no hi ha receptes universals. Ni el temps de pantalla és l’únic indicador fiable de benestar digital, ni les prohibicions són solucions definitives. Cal entendre cada infant i adolescent, cada família i cada context educatiu. I, sobretot, cal continuar investigant i transferint coneixement de qualitat per construir un futur digital més segur, crític i saludable.