L'educació en comunicació audiovisual

Alfabetitzar ja no vol dir només ensenyar a llegir i a escriure. En el nou entorn audiovisual i digital, els instruments
del coneixement es diversifiquen cada vegada més. El llenguatge de la imatge complementa –quan no substitueix– el llenguatge verbal. És un llenguatge que entra més directament pels sentits, que té potencialitats persuasives i seductores més intenses i, per tant, una gran capacitat de produir imaginaris col·lectius i d'influir en els comportaments de la gent. La comunicació audiovisual empra un nou llenguatge tan necessitat d'un aprenentatge específic com ho és el llenguatge escrit.

El fet que l'alfabetització audiovisual no formi part dels currículums escolars és una demostració de l'abisme que separa el món acadèmic de la vida quotidiana dels ciutadans i ciutadanes. Paradoxalment, la irrupció de les tecnologies digitals i multimèdia ha potenciat encara més aquest abisme creant noves confusions conceptuals i operatives. Al contrari del que se sol donar per suposat, la competència digital o multimèdia no comporta competència audiovisual. De fet, sovint serveix per amagar-ne la incompetència.

El concepte de competència va néixer associat al món laboral, al món de l’empresa. Gradualment va anar sent integrat en el món acadèmic, fins a convertir-se en l’eix conceptual de les reformes educatives a la majoria dels països de la Unió Europea, inclòs l’Estat espanyol. Se sol entendre per competència una combinació de coneixements, capacitats i actituds que es consideren necessaris per a un determinat context. L’abandonament en què es troba l’educació en comunicació audiovisual (ECA) es posa de manifest, doncs, en el fet que, malgrat que el nostre context cultural és marcadament audiovisual, l’ECA no té gairebé cap presència en els currículums educatius.

En aquest article es fa una aproximació sistematitzada a la problemàtica relativa a l’educació en comunicació audiovisual (ECA). Es comença amb una definició d’aquest concepte, partint de la que va proposar la Unesco ja fa anys, i es plantegen els reptes que per al concepte comporta l’eclosió de les tecnologies de la informació i de la comunicació (TIC). Tot seguit, es fa una justificació de la necessitat de l’educació en comunicació audiovisual basada en l’exigència que les institucions educatives preparin els ciutadans i les ciutadanes per al tipus de món en què han de viure.

Tot i que fa dècades que es planteja la necessitat d'introduir l'educació en comunicació audiovisual (ECA) en l'educació formal, no hi ha un acord sobre quin ha de ser el model a seguir. Aquest article repassa els principals debats que es desenvolupen
al voltant de l'ECA: com es defineix i quin nom cal donar-li; sobre quins plantejaments cal construir-la; quins continguts ha d'incloure; i com s'ha d'incorporar dins dels currículums. Al mateix temps, el text ressegueix com es concreten aquests debats
en els sistemes educatius de diferents països, prestant atenció especial a Catalunya, per tal d'assenyalar les limitacions i oportunitats de les propostes actuals.

Per enriquir aquest número monogràfic dels Quaderns del CAC s’ha triat el Manifest per l’educació audiovisual i multimèdia, redactat i consensuat a Santiago de Compostel·la, Galícia, a finals de 2005. En el marc del I Encuentro Internacional sobre Educación Audiovisual, que va tenir lloc entre el 5 i el 7 de desembre de 2005, el Govern de la Xunta va convocar un grup
d’experts en comunicació audiovisual per debatre la situació actual de la comunicació audiovisual a l’Estat espanyol i per
presentar alternatives a aquesta situació. 

A finals del 2003, el Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) feia la presentació del Llibre Blanc: L’educació en l’entorn audiovisual. A l’acte públic es feia saber que l’objectiu de l’obra era potenciar una de les tasques primordials assignades al Consell: la de l’atenció i la protecció dels infants i dels adolescents.