Conversa amb Mònika Jiménez-Morales

“Les dinàmiques de socialització han canviat i els adults n’hauríem de ser conscients”

La investigadora del Departament de Comunicació de la UPF, Mònika Jiménez-Morales és coautora, conjuntament amb la també investigadora de la UOC, Mireia Montaña d’ Una finestra a la butxaca (Editorial Mediterrània, 2026). Juntes han escrit un conte amb consells per assolir el benestar digital dels infants, una tasca cada cop més àrdua per a les famílies. Per això, tota ajuda és benvinguda. 

Pregunta. Com neix la idea de fer aquest conte? Heu fet un conte per què penseu que els consum digitals s’han de tractar des de la primera infància?

Resposta. La nostra recerca sobre el risc dels continguts de les pantalles i com afecten els menors està molt orientada a nois i noies d'entre 12 i 18 anys. Però, és clar, vam arribar a la conclusió, arran dels resultats, que no es pot començar a parlar-ne als 12 anys. S'ha de començar molt abans que el primer mòbil arribi a casa. Se n’ha de parlar en família. Per això hem fet aquesta història, que és molt senzilla, a partir de la mirada d'un gos que es fixa com els seus humans fan servir el mòbil. Ens va semblar que era una manera que les famílies en parlin tranquil·lament.

P. I, com a pas previ, primer cal conscienciar els adults de la família, com a model que són?

R. Sí, perquè moltes vegades el que es fa és criminalitzar els adolescents. Diem: “oh, és que passen moltes hores al mòbil, és que tot el dia estan enganxats a la pantalla...” i no ens adonem de les hores que hi passem els adults. La imatge del pare o la mare mirant el mòbil, encara que només sigui un moment, és el missatge. Tots n’hem de ser conscients i d'alguna manera hem de donar exemple als més petits. I, sobretot, parlar-ne tranquil·lament. I no només dels riscos, també de les oportunitats que suposa el fet de tenir aquesta finestra a la butxaca que és el dispositiu mòbil.

P. En el llibre proposeu un contracte de confiança. Considereu imprescindible un acord entre tots els membres de la família abans d’accedir al primer mòbil?  

R. Sí, Una finestra a la butxaca acaba amb un contracte de confiança. Vam pensar “n'hi ha molts, de contractes d'aquests”. És el típic document que signen els pares i el fill quan arriba el primer mòbil a casa. El que passa és que tot el que vam veure era tan seriós, tot tan plantejat des de la perspectiva de l'adult, que ens vam proposar fer un contracte de confiança engrescador per als infants.

I aquest contracte no s’ha de basar en la prohibició, sinó en fer entendre que som un equip, tota la família, i que els pares t’ajudaran a endinsar-te en el món digital. Està fet amb humor, per explicar que un cop tinguis al cap totes aquestes coses, seràs un expert en el món digital. I a més a més tindràs superpoders. El poder de què? De tenir una mirada crítica i d'entendre quins són aquests continguts que t'arriben a través de les xarxes socials, que són bons i quins són no tan bons. I com fer front a tot això.

Per gestionar l’entorn digital dels fills, el primer és parlar-ne. A mi m'agrada dir sempre que no pot ser que passem anys i anys ensenyant als nostres infants coses tan bàsiques com “si veus un semàfor en vermell, no travessis. O, ves amb compte amb això o allò.” Clar, què passa? Arriben a una certa edat i els hi donem les claus d'aquest món digital sense que nosaltres mateixos sapiguem realment com funciona. Per això, en primer lloc, cal parlar-ne. Cal parlar dels riscos, però també, insisteixo, de les oportunitats, que són moltes. 

D'altra banda, el no criminalitzar. I una cosa que recomanem molt és, almenys un cop a la setmana, seure amb aquests infants i parlar-ne, que ens expliquin què han vist. Dir-los “Ei, què t'ha cridat l'atenció de totes les coses que has vist aquesta setmana? Hi ha algun perfil que consideris que és una mica estrany, sospitós, o que t'hagi fet sentir malament?”. I, d'altra banda, implicar-nos-hi.  Tots, perquè és una eina que donem als infants i sobre la que tots hem de tenir aquesta responsabilitat. Ha de quedar clar que som un equip.

P. Pel que fa a la preocupació existent per l’ús cada cop més precoç de les pantalles, en el dilema prohibició/educació on us situeu (si és que esteu d’acord en el fet que en realitat sigui un dilema)? 

R. En un context de prohibicions cada vegada més clar, on cada cop més països estan aprovant legislació per tal de prohibir l'accés a les xarxes socials per part dels menors, es fa molt difícil parlar d'oportunitats. Però realment s'han de visibilitzar, aquestes oportunitats. Una de les conclusions que hem tret del nostre estudi és que els infants que consumeixen continguts culturals tenen més habilitats a l'hora de posar límits i més resiliència davant de certs continguts. Per exemple, fan menys cas, és a dir, els afecten menys continguts com els orientats a l’estètica, a les rutines fitness o a les dietes en el cas de les noies, o els esports d’alta competició, sàtira, paròdia, humor... en el cas dels nois. D'altra banda, gestionen millor el seu temps a les xarxes socials simplement perquè participen d'altres activitats culturals més enllà de l'entorn digital.

Sobre la prohibició i l’educació, prohibir sempre és més econòmic que educar. Però, clar, què ens garanteix la prohibició? Què passarà als 18 anys i un dia? Amb aquell menor, ja major d'edat, que accedeixi a les xarxes socials sense tenir coneixements? Potser és més gran, potser té més habilitats, més competències, però els riscos apareixeran tard o d'hora per un lloc o altre.
Per tant, sí, responent a la pregunta, estem clarament en la línia d'educar.

Mònika Jiménez-Morales ha centrat bona part del seu treball d’investigació en els efectes del consum de continguts digitals i la publicitat en l’adolescència. Com a investigadora, forma part de la Plataforma per l’educació mediàtica (PEM), un espai de trobada entre els actors interessats a treballar i compartir bones pràctiques en aquest àmbit, creat pel Consell de l’Audiovisual de Catalunya. 

P. Consideres que l’educació mediàtica hauria de formar part del currículum escolar? 

R. Crec que l’educació mediàtica és molt necessària. El que passa és que quan parlem d'educar sempre em fa una certa cosa dir si això ho hem de derivar només a l'escola. El que em fa por és que passem la pilota a l'escola, i és un àmbit d’educació que ha de néixer a l'entorn familiar, perquè és la família qui ofereix aquest mòbil, qui obre la porta d'accés a aquest entorn digital. Per tant, estaria bé conscienciar socialment que aquesta és una tasca de tothom, no només de les escoles.

En aquest sentit, a partir dels resultats del projecte, hem creat també un joc de cartes adreçat a adolescents que estarà a la venda a partir del setembre. El joc té com a objectiu abordar les emocions i l'impacte que el consum de continguts en xarxes socials té sobre la salut mental. Està pensat per jugar amb amics, però també com a eina per treballar tant a l'escola, com a l'àmbit familiar"

P. Les dues autores del conte sou investigadores d’un projecte de recerca sobre Adolescents receptors i creadors de contingut sobre salut mental a xarxes socials (SMARS) i esteu analitzant l’impacte del discurs dels influencers  en aquest àmbit entre població de 12 a 18 anys. De la investigació, que encara està en curs, ens en pots avançar alguna evidència, a més del que ja ens has comentat? 

R. És un estudi de 3 anys que vam començar el 2023, per tant, ja l’acabem.  Vam partir d’una dada important, i és que hi ha més diagnòstics de salut mental de noies que de nois. Quan vam començar a analitzar continguts, vam veure que aquest major diagnòstic a les noies es correlaciona amb els continguts que consumeixen, perquè l’algoritme ofereix a les noies continguts sobre estètica, dietes, rutines fitness, etc., hi ha una enorme pressió estètica. El fet de promoure uns determinats ideals pel que fa al cos té una clara incidència en el diagnòstic. En canvi, els continguts que s’ofereixen als nois és tot al contrari. Tot es banalitza, fins i tot quan es parla de salut mental, i es tendeix a la paròdia, o a l’humor. Contràriament, les noies quan parlen de salut mental, de depressió, o de trastorns alimentaris, ho fan amb una cruesa extrema.

Això ens porta a la conclusió que calen polítiques separades, que cal tenir molt en compte la variable gènere quan estem parlant de prendre mesures. 

També ens ha sorprès el poc coneixement que tenen els nadius digitals del funcionament de l'algoritme. No els preocupa com funciona i no entenen aquesta dinàmica del cau del conill, que et porta allà i que és molt difícil sortir, i que tot va pujant de nivell. Al contrari, ells creuen que sí, que el coneixen, que controlen i que no té cap incidència en la seva vida, ni en la seva salut mental, i encara menys en la seva vida social. Diuen que les xarxes són un espai on es poden expressar tranquil·lament, que se senten en comunitat. 

Un dels aspectes més novedosos de l’estudi és l’anàlisi de TikTok, perquè fins al moment no s'havia estudiat massa la seva incidència, justament per l'opacitat de l'algoritme. Doncs bé, TikTok, que no és una plataforma pensada per socialitzar, ens ha cridat l'atenció que ells la valoren molt positivament com a espai de socialització. Les dinàmiques de socialització han canviat i els adults n’hauríem de ser conscients. 

Altres aspectes que podríem destacar són, per exemple, l'efecte FOMO: saben que dediquen moltes hores a les xarxes, però no hi volen renunciar perquè tenen por de perdre’s coses. O la diversitat d’interessos per gènere: les noies estan interessades en l’estètica i els nois en les criptomonedes i els suplements pels muscles. Per això insistia, que calen polítiques que tinguin molt clara la perspectiva de gènere. D’altra banda, veiem que realment sí que identifiquen la publicitat, però els és absolutament igual. Vull dir que, quan adoren un determinat influencer, li atorguen total credibilitat. És difícil regular això i, realment, hi ha una falta de voluntat per part de les plataformes i per part dels governs, que són els que ho estan permetent. Les mesures que s’estan prenent fins ara no fan distincions de gènere, i culpabilitzen els adolescents, quan en realitat és una feina de tots.