El pluralisme informatiu en la televisió

L’aparició d’entitats independents reguladores de l’audiovisual respon a la necessitat de garantir una competència equilibrada davant la multiplicitat d’operadors i per tal de protegir els drets de les persones usuàries mentre que, a d’altres països,
neixen per controlar els mitjans públics i assegurar que tots els mitjans contribueixen a una pedagogia democràtica. A l’article es fa un repàs de la tasca desenvolupada pel Consell de l’Audiovisual de Catalunya, en relació amb l’observança del pluralisme i conclou amb una anàlisi dels tres reptes principals dels reguladors en el futur: les mancances del marc normatiu actual sobre l’audiovisual, la transformació del mapa televisiu amb la incorporació de noves tecnologies digitals (TDT, IPTV, etc.) i el contingut de la intervenció regulatòria.

A l’hora d’elaborar els informes sobre pluralisme del Consell de l’Audiovisual de Catalunya se segueix una metodologia acurada i depurada al llarg dels seus anys d’existència. Al text es dibuixa les bases teòrica i normativa que caracteritzen aquests estudis periòdics i es descriuen els conceptes bàsics, els ítems d’anàlisi i la tipologia de programes que en
constitueixen la mostra. Finalment, l’autor posa sobre la taula el debat sobre la idoneïtat dels estudis quantitatius i/o dels qualitatius.

Bona part de les entitats europees de regulació de l’audiovisual supervisen el compliment de les obligacions i compromisos dels mitjans en relació amb el pluralisme informatiu. Per dur a terme aquesta tasca, els òrgans reguladors de països com Alemanya, França, Itàlia, Regne Unit i Romania utilitzen diferents sistemes de monitoratge dels operadors de ràdio i televisió, els quals es descriuen i comparen a continuació.

L’article pretén fer una radiografia dels principals esdeveniments de què han parlat els teleinformatius durant el període de mostra. Les notícies s’han agrupat en grans temes per poder determinar, en funció del temps de notícia dedicat, quins tenen més presència a les cadenes analitzades. Els descriptors temàtics Societat, Esports i Temps i els inserts de l’agrupació Altres són triats com a barems per tal de valorar si els teleinformatius tendeixen a la banalització i l’espectacularització de les notícies. Seguidament, es descriuen quins són els cinc ítems informatius o notícies al voltant d’un mateix esdeveniment que han atret més l’atenció informativa, així com la seva evolució durant el període analitzat.

Aquest article respon bàsicament a les preguntes següents: quins actors polítics han parlat? I quant han parlat?, i constitueix una primera aproximació al comportament de les emissores analitzades en relació amb el pluralisme polític. Sempre en termes de temps de paraula, s’analitzen les veus governamentals respecte del conjunt de veus polítiques; els actors polítics que, a títol individual, han parlat més en els teleinformatius i quines agrupacions d’actors polítics han obtingut una presència més destacada.  

L’article analitza el pluralisme polític durant el cicle electoral del període 2003-2004. Aquest cicle comprèn les eleccions municipals 2003, les eleccions al Parlament de Catalunya 2003, les eleccions generals 2004 i les eleccions europees 2004. El
període va estar marcat, en bona mesura, per la divergència d’opinions envers l’aplicació dels blocs electorals ja siguin en forma de peces d’una durada determinada o de barems de proporcionalitat. Aquest esdevé el tema central que articula el text següent. En primer lloc es tracta l’evolució del temps de paraula dels Governs objecte de les eleccions durant l’any de contesa electoral; a continuació s’estudia l’atenció informativa que rep la crònica política durant els períodes electorals i, per últim, s’aborda la incidència dels diferents sistemes de blocs electorals en la representació de partits i la funció dels blocs com a garants del pluralisme polític.

Aquest article pretén fer una instantània de la distribució territorial de la informació que fan els teleinformatius d’àmbit català que permeti tant conèixer els àmbits geogràfics als quals es dóna prioritat informativa com els que reben una atenció reduïda o nul·la i, alhora, conjecturar quins factors poden haver determinat la focalització de l’interès dels operadors en uns territoris o uns altres. 

En primer lloc, s’elabora una comparativa de la distribució geogràfica de la informació dels teleinformatius de TV3, TVE a Catalunya i BTV. També s’analitza de forma detallada com queda representat el territori català tant a nivell comarcal com municipal i s’aprofundeix en l’atenció informativa als diferents districtes barcelonins per BTV. L’àmbit estatal s’analitza en funció de l’atenció mediàtica dedicada a les diferents comunitats autònomes. Quant a la informació internacional,  s’assenyalen aquells estats més representats i els esdeveniments que han provocat aquest major interès dels mitjans de comunicació.

L’anàlisi de la visibilitat dels actors socials en la informació contribueix a il·lustrar la manera com els mitjans de comunicació han reflectit la societat. En primera instància es compara la presència dels actors polítics i no polítics per tal de determinar quin dels dos grups ha intervingut més en la informació. Seguidament el text se centra en el conjunt d’actors no polítics i ofereix, de forma separada, les dades referents als diversos col·lectius socials. Per últim, s’aprofundeix en la presència d’alguns col·lectius socials (els sindicats, les organitzacions que conformen el teixit associatiu i l’agrupació Altres) anant més enllà de les xifres i apuntant, a més de qui i quant parla, en quin tipus de notícies intervenen aquests col·lectius específics.

En aquest article s’estudia el temps de paraula atorgat al sexe femení als teleinformatius del període 2003-2005 des de diverses òptiques. Primerament s’estableix el percentatge de temps de paraula i de nombre d’inserts que tenen les dones respecte els homes a cada emissora, concretant, a més, si pertanyen a agrupacions polítiques o no polítiques i l’evolució al llarg dels tres anys. Seguidament se seleccionen els grans ítems informatius de cada emissora en els quals les dones tenen un temps de paraula superior al 75% del temps total per tal d’estudiar en quines notícies es dóna veu a les dones. Finalment, es compara la proporció real de dones membres dels governs català i espanyol a les dues legislatures del període analitzat i el seu reflex en els temps de paraula concedits als teleinformatius.

Com a valoració final del monogràfic, l’article incideix en la necessitat de ser plurals i respectar l’alteritat dels mitjans de comunicació com a base democràtica elemental. L’autor fa una perspectiva de futur quant al seguiment del pluralisme que el CAC duu a terme amb regularitat i que s’ha d’adaptar a l’aparició de més canals amb la televisió digital terrestre, ha d’introduir
paràmetres qualitatius en els seus informes d’observança de pluralisme polític i trobar vies per mesurar els altres pluralismes.