La ràdio: memòria, resiliència i transformació

Després d’una primera investigació sobre els escenaris futurs de la ràdio a Espanya (Robert-Agell, 2023), la mirada se centra ara a Catalunya, que disposa d’un ecosistema mediàtic propi i un sector radiofònic que es distingeix de la resta de l’Estat en oferta, consum, regulació i actors, tant públics com privats. La ràdio catalana, amb 100 anys d’història, ha demostrat una notable capacitat d’adaptació (Bonet, 1995; Franquet, 2001), però s’enfronta a nous desafiaments estructurals que podrien alterar-ne el futur.
Utilitzant el marc teòric de l’economia dels mitjans i la prospectiva, la investigació recorre a l’enquesta a actors clau per identificar les variables crítiques que definiran la indústria radiofònica catalana el 2030. Aquest treball contribueix a la limitada investigació estructural en l’economia dels mitjans aplicada a la ràdio i a la gairebé inexistent producció prospectiva sobre mitjans. La investigació vol servir d’orientació per abordar la necessitat de revisar els models de gestió i adaptar la regulació en un context de transformació digital i profunds canvis demogràfics.

L’article evidencia la presència important de dones a la ràdio catalana cent anys després del naixement del mitjà. A partir d’una metodologia quantitativa, s’ha rastrejat la tendència femenina al sector. S’ha descobert una presència remarcable de dones directives a la ràdio generalista catalana (12 dones dirigint ràdios no locals) destacant-ne RAC1. Es detecta un canvi quantitatiu important al departament tècnic. Així, a Ràdio 4 hi ha actualment 5 dones exercint de tècniques de so, mentre que a Catalunya Ràdio n’hi ha 6 de distribuïdes com a tècniques de control central, tècniques d’estudi i tècniques d’exteriors. La majoria de les dones que treballen a la ràdio generalista ho fan com a redactores. L’evolució en els primers cents anys de la ràdio a Catalunya posa en evidència que malgrat tenir una presència significativa, les dones no han tingut mai la mateixa rellevància que els homes dins d’aquest mitjà.

Catalunya Ràdio va néixer el 1983 com una iniciativa del primer Govern de la Generalitat presidit per Jordi Pujol (1980-1984). Es volia dotar Catalunya d’una ràdio i una televisió públiques que emetessin només en català, per estendre l’ús de la llengua i consolidar un espai mediàtic propi, sota el control del Govern i del Parlament. Els dos nous mitjans van seguir camins diferents i totes les mirades es van posar de seguida en el projecte de televisió, on van anar a parar la majoria de recursos. Aquesta supeditació va provocar precarietat i improvisació en la posada en marxa de la ràdio, que va culminar amb la dimissió del primer director de l’emissora. A aquestes dificultats s’hi va afegir que el model de programació ideat a l’inici, amb una successió de petits espais, no es va consolidar i, un any després, Catalunya Ràdio es va reconvertir cap a una programació generalista amb dos espais magazins de matí i de tarda.

Tot i que Radio Barcelona va obtenir el 1924 la primera concessió per emetre, una vegada regulada la radiodifusió a Espanya (EAJ-1), l’empresariat català no hi va tenir una presència efectiva a escala estatal fins a sis dècades després. El Grupo Godó ho va aconseguir amb una emissora sorgida al boom de l’FM, Antena 3 Radio, que, en només deu anys (1982-1992), va assolir el lideratge d’audiència. És menys conegut que la polèmica desaparició d’aquesta cadena no va suposar el final de la seva influència, ja que va compartir, juntament amb el Grupo PRISA, el capital de la societat Unión Radio fins al 2022, moment en què va acabar —discretament i gairebé sense repercussió— una relació empresarial que havia durat tres dècades. Per tal de traçar el recorregut històric, s’ha dut a terme una investigació qualitativa mitjançant entrevistes en profunditat a directius rellevants de l’emissora i el Grup. Els resultats assenyalen les etapes i l’abast de la rellevància al sector radiofònic de l’editora de La Vanguardia entre el 1982 i el 2022.

L’article analitza les polítiques de comunicació de diversos països que regulen el contingut de la ràdio i les noves plataformes digitals sonores. Estudia les quotes de contingut local a la ràdio tradicional i com les noves regulacions s’adapten a les noves tecnologies, com ara els altaveus intel·ligents i els sistemes multimèdia dels automòbils. La metodologia inclou una anàlisi documental i comparativa de països com França, Canadà, Regne Unit i Austràlia. Revisa la regulació de plataformes com Spotify i Apple Music, i ofereix recomanacions per evitar el poder excessiu per part d’aquests nous intermediaris. Finalment, planteja diferents opcions per mantenir un equilibri en la diversitat de contingut sonor.

El sorgiment de les ràdios lliures a Catalunya fou propiciat per la forta mobilització política i cultural als inicis de la Transició democràtica. Impulsades per agrupacions i associacions sense ànim de lucre, difongueren els assumptes i punts de vista d’una gran varietat de col·lectius i moviments socials. Mig segle després, les ràdios lliures perduren, si bé de la quarantena d’emissores existents al país a finals dels vuitanta s’ha passat a les nou actuals. L’objectiu d’aquest article és contribuir a conèixer la situació actual de les ràdios lliures catalanes a través d’una contextualització històrica i normativa, un cens i dos estudis de cas. Partint de les teories de la comunicació alternativa i comunitària, apliquem una metodologia  qualitativa per conèixer la situació d’aquestes ràdios i els factors que incideixen en la seva sostenibilitat.

A més de seixanta anys que les primeres ràdios comunitàries comencessin a emetre a l’Amèrica Llatina, i sota les transformacions socials i tècniques que caracteritzen el temps present, resulta pertinent i urgent problematitzar aquests fenòmens de comunicació alternativa, amb la finalitat d’evidenciar-ne la vigència per a aquesta regió del món. 
Per això, aquest treball busca oferir un conjunt de tesis que puguin esclarir i enfortir alhora l’interès de l’acadèmia sobre aquests projectes de comunicació contrahegemònica que neixen des de la subalternitat. Els plantejaments fets aquí beuen de la perspectiva interdisciplinària que caracteritza la comunicació alternativa com a marc teòric per entendre i situar les ràdios comunitàries llatinoamericanes com a fenòmens comunicatius que expressen no només processos per democratitzar la comunicació i la informació, sinó que alhora aquestes iniciatives encarnen una visió (incòmoda en l’ordre existent) de com entendre i tractar els mitjans de comunicació.

Aquest article analitza els documents i els llocs web de ràdios universitàries brasileres d’AM i FM d’institucions d’educació federals. Mitjançant una anàlisi documental de reglaments i polítiques editorials i una de categorial de contingut de les seccions “Qui som” i “Programació” dels llocs web de 26 emissores, busquem entendre com s’alineen amb els principis del Servei de Radiodifusió Públic brasiler. Entre els resultats, destaquem el predomini d’una autoidentificació com a educativa, amb valorització de la cultura local i regional, i la manca de mecanismes de participació social.

Aquest estudi té com a principal objectiu determinar quina és la percepció de la ràdio com a mitjà d’informació i d'entreteniment dels joves estudiants universitaris de la generació Z que cursen estudis de Comunicació, els quals configuraran la futura força laboral dels mitjans. Per a això s’empra una metodologia qualitativa i quantitativa, basada en 3 focus group i una enquesta. D’entre els principals resultats de la prospecció en destaca la seva visió de la ràdio com un mitjà per a adults, l’absència de continguts que compleixin les seves expectatives i la manca d’adaptació al seu patró de consum digital. No obstant això, a través del pòdcast, els estudiants Z ja consumeixen narratives radiofòniques, de vegades, sense ser-ne conscients. Es conclou que, per atreure aquest segment generacional, la ràdio està abocada a implementar estratègies creatives i innovadores per consolidar la seva presència en el podcàsting i potenciar la seva identitat corporativa en aquest territori emergent.

La ficció sonora sempre ha tingut espai en l’emissora pública Radio Nacional de España (RNE). L’objectiu d’aquest article és analitzar-ne l’evolució a través d’una metodologia mixta que combina revisió bibliogràfica, anàlisi de contingut de cinc obres representatives de diferents èpoques i entrevistes a professionals de la cadena. L’essència de la ficció a RNE són les adaptacions de clàssics literaris, la representació en directe i l’aplicació de noves tecnologies amb sentit narratiu. La tendència és utilitzar tècniques del cinema en els guions, l’experimentació amb el so binaural, que aconsegueix un efecte immersiu, i la incorporació d’audiosèries per ampliar el nínxol d’oients. Així mateix, tot i que s’hi aprecia la necessitat de més inversió en recursos humans i econòmics, es confirma que és un gènere en auge, segons es desprèn del nombre de produccions en format pòdcast, 115 a la plataforma RNE Audio.

El pòdcast ha esdevingut un aliat de la ràdio tradicional. Molts dels seus exponents més reclamats són l'evolució de formats radiofònics que van perdre el seu lloc a les graelles hercianes. N'és un exemple el pòdcast narratiu de no ficció, també conegut com a pòdcast documental, que podria considerar-se l'evolució del reportatge radiofònic. En aquest treball comptabilitzem els principals recursos narratius dels formats que es van publicar a Espanya fins a l'any 2020 inclòs, i en fem una comparativa amb un format actual per analitzar l'evolució d'aquestes variables. Gràcies a aquesta anàlisi quantitativa podem concloure que és un format dividit en episodis de mitja hora, que compta amb un narrador i tres entrevistes per episodi, i que sol contenir, a més a més, documents d'arxiu, fons musicals i efectes de so. A mesura que ha evolucionat en el temps, les intervencions són més breus i hi trobem més dinamisme.