Conversa amb Carme Colomina

Carme Colomina Saló és periodista i investigadora sènior del CIDOB, experta en Unió Europea, desinformació i política global. Ha participat a la jornada de la Plataforma per l’educació mediàtica sobre Desinformació i democràcia i alerta que “s’està construint una societat on el pes de la informació cada vegada és més lleuger. I el pes de la veritat, també.”
    
Pregunta. Has definit les xarxes socials com a armes de distracció massiva i recordes que el fet que estiguem permanentment connectats no significa que estiguem informats. Creus que estem més entretinguts que informats?

Resposta. Totalment. Ens trobem en un moment en què la societat, els joves, se senten aclaparats moltes vegades. No és veritat que no estiguin connectats, però ja no tenen aquesta necessitat de sentir-se informats. I per mi aquest és un dels reptes, perquè de la desconnexió informativa a la desconnexió social hi va un pas. I ens hem d'intentar preguntar per què, per què ja no hi ha aquesta necessitat. D'una banda, és veritat que ens aclapara la quantitat d'informació, aquesta sobreexposició. Moltes vegades ens pot aclaparar la cruesa de les imatges que ens arriben en certs moments. Alhora, ens aclapara no saber si és veritat o no allò que veiem. Hi ha també un cansament d'haver de fer aquest esforç, de verificar cada vegada si allò que estem consumint és veritat o no. I, per tant, hi ha qui pensa: si és veritat me n'acabaré assabentant igual, no cal que faci aquest esforç. Això està construint una societat on el pes de la informació cada vegada és més lleuger. I el pes de la veritat, també. Perquè una de les coses que més em xoca és com ha anat evolucionant també la falta de càstig electoral a la mentida, ja no penalitza. Ens hem acostumat a viure en aquest soroll, en aquesta incertesa i això acaba conformant la nostra visió del món perquè ens fa desconfiar molt més de tot.

P. Hem tret el mòbil dels centres, però quan surten, els nois i noies viuen en un entorn digital on guanyen la polarització i els discursos d’odi. Com a societat, com et sembla que hauríem de fer front a aquesta situació?  

R. Per a mi aquesta és la part més difícil, perquè és veritat que no pots anar en contra d'aquest procés de digitalització. Podem treure els mòbils de les aules, però quan arribin a casa la digitalització estarà a tot arreu començant pels usos i els hàbits dels seus pares. Un cop tenen aquest dispositiu a les mans, sobretot hem de garantir que aquesta eina els protegeixi, no que els faci encara més vulnerables, i aquí és on entra la part de regulació. Fins a quin punt podem posar límits a aquestes plataformes tecnològiques, límits d'edat, però també límits, per exemple, en quin tipus de contingut s'està compartint o no? S'ha de tenir aquesta capacitat d'actuar quan s'utilitzen les xarxes, per exemple, per amenaçar, o per ciberassetjar. Hem de tenir també instruments per poder fer front als canvis que porta el procés de digitalització i després ensenyar-los. Moltes vegades no és només que estiguin exposats a desinformació, és que es retroalimenta la bombolla en la qual molts decideixen viure al marge del que passa al seu voltant. Hi ha una part dels joves pels quals l'algoritme és el seu espai de protecció, és la seva bombolla. Com la punxem? Alhora, els adults també hem d'aprendre a fer-ho, no perquè estigui malament, sinó perquè al final hem d'estar exposats a tot, també a allò que no ens agrada. 

D’altra banda, els que ens dediquem a la informació hem d'aprendre a saber explicar què passa al món sense aclaparar els joves. 

P. En aquest context, creus que és necessari que es faci educació mediàtica a les aules?

R. Sí, clar que sí. Probablement, per als joves ja no és educació mediàtica, és educació. Si són una generació digital, és part del seu procés d'aprenentatge, que es farà amb diferents formats i el digital serà un d'ells. Perquè (l’entorn digital) no és només on s'eduquen, és com es relacionen, com parlen, com es coneixen, com acabaran conformant, o, com deia, plataformitzant bona part de la seva vida i de les seves necessitats.

P. Des de l’eduCAC oferim recursos didàctics per entendre els processos informatius, com es fa un telenotícies o un informatiu de ràdio perquè pot ser la manera de valorar la responsabilitat del periodisme. Creus que aquesta pot ser una via per a prendre a defensar-se de la desinformació? 

Penso que tens raó. De fet, els meus fills, abans d'internet recordo que ja treballaven la notícia a classe. A quart de primària, havien d’aprendre què és notícia i a escriure’n una. Això és molt interessant perquè aquest ha estat també un dels mals del periodisme en aquests últims anys: estem en un moment on la realitat està feta de línies cada vegada més difuses, i una d’elles és la frontera entre opinió i informació. I, d’entrada, això és una cosa que també haurien d’aprendre. Han d'entendre quan t'estan informant, quan t'estan donant dades que t'ajuden a tu a decidir, o quan et diuen què pensar. I és un exercici que no és només pels més petits, que també hauríem de fer els adults. És important ensenyar-los el valor d'estar informat. Que entenguin que cal estar informat i que no te la colin, que també és un eslògan en campanyes contra la desinformació, saber que tens eines perquè no t'enganyin. Hauríem de valorar això: la importància de la veritat, del fet d'estar informat.

P. Ens preocupa que la tecnologia digital posi en perill les democràcies i ens protegim com a ciutadans. Amb el desenvolupament de la IA, haurem de protegir-nos com a espècie?

R. Sí, costa moltes vegades no sonar catastrofista, però és veritat que estem en un canvi brutal, perquè va molt més enllà de dir que la IA és una tecnologia. Està canviant fins i tot els nostres propis processos cognitius. La dificultat moltes vegades de saber discernir sobre allò que veiem es multiplica amb la IA. La IA té una capacitat de conèixer-nos i de decidir per nosaltres  que una mica implica una pèrdua de control nostre personal sobre com ens relacionarem, sobre com ens informarem, sobre quines decisions prendrem sobre la nostra vida, perquè la IA ens coneix a vegades més que nosaltres mateixos. I això sí que és un canvi com a espècie que hem de decidir si té uns límits o no té uns límits, o com ens hi adaptem, què comportarà i com ens protegim també.