I a Europa, què?

Diuen les estadístiques que nois i noies de 10 a 20 anys dediquen més de cinc hores diàries a les xarxes socials. Cinc hores a TikTok, Instagram o YouTube donen per a molt: continguts generats per IA, reptes virals, estils de vida d’influenciadors, missatges falsos i desinformadors que, potser, compartiran... 

En el món que habitem, l’educació mediàtica no és una qüestió que podem abordar a l’escola si hi ha temps, és una competència ciutadana bàsica. Necessitem saber com funciona l’ecosistema digital per fer bones tries, per prendre decisions informades, per ser consumidors crítics. Tal com ens explica la directora d'Educació Mediàtica del regulador irlandès, Stephanie Comey, a Europa hi ha un consens ampli sobre la necessitat d’educació mediàtica per a capacitar a ciutadans resilients en les societats digitals actuals. 

És per això que, ara que comença el curs, mirem cap a Europa per veure com altres països  incorporen la media literacy al currículum. 

Alemanya

A Alemanya l’educació és competència de cadascun dels Länder o estats federats, de forma que cada territori desenvolupa els seus propis marcs curriculars de Medienbildung (educació mediàtica) o Medienkompetenz (competència mediàtica). Des de 2016, després de la Conferència Permanent de Ministres d’Educació i Afers Culturals, tots els estats van adoptar l’estratègia Educació en el món digital, un marc de competències digitals i mediàtiques comunes que tenen l’obligació d’incorporar als seus currículums escolars. 

Tot i que no s’imparteix com a assignatura independent sinó que s’integra transversalment en diverses matèries, existeix el Medienkompetenzrahmen NRW o marc de competències mediàtiques, que és la base obligatòria per als currículums i per al desenvolupament curricular als centres educatius. El Mediencompetenz NRW avalua competències relacionades amb la cerca d'informació, l'anàlisi crítica, la comunicació digital i la creació de continguts.

Finlàndia 

Finlàndia acostuma a ocupar les primeres posicions europees en resiliència davant la desinformació quan es publica el Media Literacy Index de l’Open Society Institut – Sofia, juntament amb Dinamarca, Irlanda i Països Baixos. L’educació mediàtica forma part del sistema educatiu des de fa dècades i tenen una política nacional que inclou tota la ciutadania, no se centra únicament en les escoles. Biblioteques i altres actors públics i privats ofereixen orientació i educació a la ciutadania en general. 

Finlàndia compta amb l’Agència Finlandesa d’Arts i Cultura (Kuvi). Depèn del Ministeri d’Educació i Cultura, i té per llei la funció de promoure l’educació mediàtica i coordinar la política nacional en aquest àmbit. La media literacy està integrada en el sistema educatiu ja des d’infantil, i no es limita a una matèria en concret: es considera una competència ciutadana bàsica, al mateix nivell que la lectoescriptura o la participació democràtica i, ja des de petits, nens i nenes aprenen a analitzar críticament els mitjans, a identificar la desinformació, a crear continguts i a participar responsablement en la vida digital. Es treballa de forma transversal, present en diverses matèries i projectes escolars. 

França 

França també compta amb un organisme especialitzat, le Clemi, creat en 1983 pel Ministeri d’Educació Nacional per impulsar l’educació en mitjans a les escoles. Le Clemi depèn del Réseau Canopé, un organisme també públic que depèn del Ministeri d’Educació francès i que té la missió d’oferir formació contínua al professorat i el desenvolupament de recursos i d’eines per a la innovació pedagògica. 

Si el Réseau ofereix formació als docents sobre desinformació, ús crític de les xarxes socials, ciutadania digital, IA i educació, entre d’altres, le Clemi facilita materials per a la integració curricular de l’educació mediàtica i organitza iniciatives nacionals i anuals com la Setmana de la premsa i els mitjans a l’escola, on participen milers de centres educatius a cada convocatòria. 

A França l’"éducation aux medias et à l’information" és un element curricular obligatori des de 2015, i s’ha d’integrar transversalment en les diferents matèries i etapes educatives. Encara que no tingui una matèria específica, és identificable com a camp educatiu propi, i té objectius obligatoris, com ara: 

•    Comprendre el funcionament dels mitjans de comunicació.
•    Identificar fonts fiables.
•    Detectar desinformació i manipulació informativa.
•    Entendre el paper dels algoritmes i de les xarxes socials.
•    Exercir una ciutadania digital responsable.
•    Produir continguts mediàtics de manera crítica i ètica
 

Irlanda 

La Comisiún na Meán, és a dir, el regulador de l'audiovisual i de serveis digitals irlandès, té l'obligació legal de fomentar l'educació mediàtica, fer recerca i impulsar activitats en aquest àmbit. Tal com resa en el seu web, com que hi ha molts agents implicats en la seva promoció, la Comisiún promou i financia la Media Literacy Ireland (MLI), una aliança independent d'agents irlandesos que hi treballen. En la MLI hi participen escoles i universitats, biblioteques, mitjans de comunicació, administracions públiques, ONGs, plataformes digitals, etc. 

En l'àmbit escolar, a primària es treballa de forma transversal, però a secundària el currículum oficial compta amb una matèria específica anomenada Digital Media Literacy. Entre els 12 i els 15 anys els centres poden oferir aquest programa de 100 hores i quatre eixos de treball: el meu món digital, seguir els interessos en línia, comprovar els fets i publicar online. Irlanda és singular perquè el currículum parla explícitament de verificar informació, d'identificar biaixos, d'avaluar continguts digitals i comprendre la influència dels mitjans, etc. 

Regne Unit 

Al Regne Unit, la Communications Act estableix des del 2003 que el regulador de l’audiovisual britànic, l’Ofcom, és l’encarregat de promoure i d’investigar sobre media literacy a tot el Regne Unit. Tanmateix, és una responsabilitat de país, no específicament escolar, així que l’Ofcom marca una estratègia nacional i produeix recerca, recomanacions i eines d’avaluació. També promou xarxes de col·laboració com Making Sense of Media, però no genera recursos educatius. Diverses organitzacions se’n fan càrrec, com ara la BBC, la National Literacy Trust, la News Literacy Network i iniciatives privades similars. 

En el sistema educatiu britànic no existeix una matèria obligatòria anomenada media literacy per a tot l’alumnat, però les competències relacionades s’integren en diverses àrees del currículum, com ara English (anàlisi crítica de textos de tota mena), Computing (ús segur i crític de les tecnologies digitals), Citizenship (participació democràtica, informació i societat), i Relationships, Sex and Health Education i Online Safety, on es treballen aspectes relacionats amb internet, xarxes socials i continguts digitals. 

Responsabilitat compartida, funcions distribuïdes entre diverses institucions o autoritat de referència? Matèria independent o aprenentatge repartit entre les diferents competències? Obligatorietat o recomanació? 

No existeix una única fórmula per abordar l’educació mediàtica: cada país desenvolupa estratègies pròpies, adaptades al seu context educatiu i social. Tanmateix, hi ha un consens compartit sobre la necessitat d’incorporar aquesta competència a l’aula, independentment del mètode utilitzat o de l’espai curricular on es treballi. El debat actual a Europa ja no se centra en la conveniència d’implementar aquestes polítiques, com en la seva eficàcia real. La qüestió és si l’alumnat està adquirint les eines necessàries per desenvolupar-se en l’entorn digital amb el mateix criteri i responsabilitat amb què aspirem que actuï en el món presencial.