Evidències vs percepcions: no cal entrar en pànic
Hi ha un cert pànic social davant del temps que els joves dediquen al mòbil i els continguts que hi poden trobar. És imprescindible que tots assumim la nostra part de responsabilitat –famílies, educadors, tecnoempreses i institucions–, però la por no és la resposta perquè no ens permet avançar en la bona direcció.
El psicòleg i divulgador Ramon Nogueras reclama que en aquest debat s’aportin evidències perquè, fins al moment, “no es pot afirmar amb claredat la relació entre ús de pantalles i problemes de comportament, psicològics, o problemes de desenvolupament o d'aprenentatge entre els joves.” Entén el malestar que causa la necessitat que tenim de protegir els fills en l’entorn digital, però considera que “per a protegir-los primer hem de tenir una percepció real del risc. I internet, per descomptat, té riscos, com els té qualsevol comportament, però magnificar-los no ens servirà de res. Si prohibim l'accés al mòbil i a internet, el que tindrem són analfabets digitals quan arriben a la majoria d'edat.”
El catedràtic de Psicologia de la Universidad de Granada, José César Perales López, també creu que el debat s’ha de centrar en les evidències científiques. Considera que cal fer recerca sobre aplicacions concretes i en grups d’edat específics perquè afirma que “el pànic ens torna cecs als matisos”.
I aquest pànic es refereix a la idea estesa que estem patint una crisi de salut mental global per culpa de les addiccions a les aplicacions dels mòbils. En aquest TEDxValència ¿Es la tecnologia una nueva droga? Perales rebaixa la relació entre l’ús de les xarxes socials i els problemes de salut mental com la depressió o el suïcidi entre els joves. Amb dades de diferents estudis afirma que “no hi ha una crisi de salut mental, el que hi ha és una crisi de recursos assistencials”. Recorda que les xarxes poden ser addictives, en tant que són activitats recompensants que alliberen dopamina, però ni més ni menys que moltes altres activitats que hem fet tota la vida.”
És cert que mecanismes com l’scroll infinit i les notificacions, o la possibilitat de crear comunitats amb interessos compartits mantenen molt de temps els joves i adolescents a les xarxes. Això no els converteix en addictes, perquè com diu Ramon Nogueras “no podem parlar d'addicció perquè els processos que es donen amb les substàncies i el joc d'atzar tenen unes característiques conductuals i neurofisiològiques molt particulars que no es donen, o no s'ha provat que es donin encara, en l'ús del mòbil.”
De fet, sobre la conceptualització de l'addicció, Nogueras ens referencia un estudi fet per demostrar el problema que existeix: un grup d'investigadors va crear una escala de mesura d'addicció utilitzant les tècniques que es fan servir a les escales d'addicció a substàncies i a joc patològic per concloure que el 70% dels adolescents són addictes a passar temps amb els seus amics: es posen irritables si no els veuen, son capaços de mentir per a estar amb ells, deixen de fer activitats que impacten amb el seu rendiment acadèmic de nou per estar amb ells... tenim una epidèmia d'addicció a tenir amics?
Com dèiem a l'inici, no cal entrar en pànic.