Cinema, ficció audiovisual i diversitat lingüística

El gens sospitós sistema dels Oscar, quan va valorar les obres candidates a la millor pel·lícula en llengua estrangera, va rebutjar el film seleccionat per Portugal perquè estava parlat majoritàriament en anglès. La seva substitució precipitada va recaure en una joia, en una pel·lícula en crioulo capverdià, Vitalina Varela, 2020, de Pedro Costa, estrenada en sales amb subtítols en gallec i en català. Ironia històrica perfecta de la llengua subalterna passant per damunt de la del −un dia− colonitzador, al mateix temps que la representa. Perquè les llengües tampoc es poden mantenir al marge de la geopolítica en què s’insereixen.

El cinema en les llengües minoritàries de l’Estat espanyol ha estat invisibilitzat per les dificultats de circulació de films petits i per la necessitat de doblar-los per a la seva  inclusió al mercat espanyol, en el qual la versió original subtitulada és una opció minoritària. La presència del que denominem films insígnia, premiats en festivals internacionals i que s’exhibeixen en llengua original, contribueix a una certa visibilitat d’aquestes cinematografies. En aquest assaig analitzem tres casos — Pa negre (2010), Handia (2017) i O que arde (2019)— i les polítiques audiovisuals que van fer possible la seva producció i visibilització en festivals i cartelleres.

Una de les hipòtesis en què es basa aquest article és que la normalització de la subtitulació en el camp audiovisual, particularment en llengües no hegemòniques, contribueix a fer més fluida i consolidar la comunicació dialogada i l’acceptació intercultural, en casos tan variats com el català, el gallec, el basc o el sami. Al mateix temps, com suggereix l’estudi del cas sami al final del capítol, aquests mecanismes per a la inclusió i la diversitat també poden tenir un efecte advers i continuar reforçant formes d’exclusió i la normalitat hegemònica de les llengües dominants, en què, a més, el poder s’exerceix mitjançant una política lingüística i de subtitulació en les llengües dominants (i no només en anglès).

En l'àmbit audiovisual, quin impacte tenen els hàbits comunicatius sobre les llengües i les identitats? Aquest article ofereix una aproximació sobre els usos i les actituds  lingüístiques de la joventut gallega en relació amb l'audiovisual i les TIC. El text aborda la problemàtica que se suscita en les comunitats de llengües minoritzades i apunta la possibilitat de crear espais de comunicació descentralitzats i de xarxes horitzontals que potenciïn l'ús de les llengües pròpies.

Actualment, la promoció del gallec com a llengua minoritzada i la facilitació d’un accés igualitari a continguts audiovisuals per a les persones espectadores amb discapacitats o sense haurien de ser compatibles. Tots dos aspectes es troben entre els quinze principis inspiradors de l’emissora gallega CRTVG. No obstant això, quan es tracta de decidir si els errors comesos pels parlants a la televisió s’han de corregir o reproduir als subtítols, es genera un conflicte. Si els errors es corregeixen per promoure un bon ús de la llengua, el públic espectador amb problemes d’audició podrà accedir als continguts però no tindrà consciència que les persones parlants cometen errors, que és la qüestió que motiva el debat en primer lloc. Prenent com a base el primer model per a la correcció/reproducció d’errors en la subtitulació en gallec (Martínez Lorenzo 2021) i un estudi recent sobre  aquesta qüestió amb espectadors oients (Suevos 2021), aquest article se centra en les repercussions lingüístiques, socials i polítiques de l’intent de conciliar l’accessibilitat i l’estandardització en la subtitulació en gallec.